Coldplay (Barcelona – Viva la Vida Tour)

7 09 2009
atenció al detall de la guitarra

atenció al detall de la guitarra

Divendres passat va ser l’esperat concert de Coldplay a Barcelona. La 3a vegada que es planten a la nostra ciutat en un any, després de fer un concert gratuït al que només hi van poder anar uns quants afortunats i d’un directe al Sant Jordi. Ara tocava fer el salt a l’olímp de la ciutat.

Per distreure’ns durant la tarda (i fer-nos dentetes també) ens van portar els The Sunday Drivers (els domingueros :P), un grup de pop-rock de Toledo que no tenia fitxat encara. Gens malament la veritat, podrien ser la barreja entre Vetusta Morla i Lori Meyers però cantant en anglès. Van tocar a penes 1/2 hora però van deixar anar perles com aquesta o aquesta altra.

A continuació, ja amb el sol ponent-se, van arribar els famosíssims però desconeguts per mi, The Flaming Lips. Tot uns showmans: el cantant caminant sobre el públic dins una bola de plàstic gegant, conilletes blanques per l’escenari i confeti, molt confeti! Hits: Do You Realize??, The Yeah Yeah Yeah Song. Ara, part del públic de lo més estúpid, cantant el Viva la Vida mentre encara estaven a l’escenari… ¬¬

I després de l’aperitiu…

noti_v_coldpaly_montjuicUn 0 patatero, pels tècnics de so, lamentable, no es pot cagar-la de forma més espectacular, us veu lluir. Espero pel bé dels assitents a concerts que no us tornin a contractar en la vostra puta vida. Heu sigut capaços de trencar el rotllo de 63.500 persones des de bon començament del concert amb els sorolls i distorsions que sortien pels altaveus cada cop que el grup li donava canya al so. La chapuza ja va ser màxima quan veu deixar sense so tot el cantó dret de l’estadi (sobretot els de la grada, xiulets i crits de no se sent inclosos). I a sobre tampoc veu ser capaços d’arreglar-ho en les 2h que va durar el concert, l’única “solució” que se us va ocórrer va ser abaixar el volum en els moments problemàtics. Patètics. Només us va salvar que el propi Chris Martin sortís a disculpar-se en públic pels problemes de so cap al final del concert.

Però per sort l’actuació del grup, tot i els problemes de so, va ser fantàstica. Ni els amenaçadors núvols que planaven sobre Montjuïc van aconseguir deslluir-lo. La seva confirmació com a grup de grans estadis, unint-se al club dels U2, AC/DC i Bruce Springsteen. Amb una posada en escena espectacular, globus i boles caient sobre el públic, imatges i vídeos envolvents, confeti amb forma de papallona plovent sobre l’estadi i un joc de llums fins i tot epilèptic en alguns moments, van anar desgranant la majoria de cançons del seu nou disc amb maestria i un so molt viu. No es van oblidar tampoc dels seus ja grans clàssics: Yellow, Clocks, In My Place, The Scientist, etc.

125210178570920090904-2487568dn

Es notava que estaven gravant el concert per fer-ne un DVD. Esprints de Chris Martin per l’escenari i les dues plataformes a banda i banda, solos de piano o versions més electròniques i ballables de temes com God Put A Smile Upon Your Face o Talk. Avançat ja el concert, van reaparèixer sobre una plataforma montada al centre de l’estadi, des d’on es van tocar un parell de cançons acústiques, inclòs un emotiu homenatge a Michael Jackson i la seva Billie Jean amb tot l’estadi cantant a coro (de fet tot el concert va ser cantat a coro).

En resum, un concert per no oblidar. Tant pel bo com pel dolent. Aquest estiu he pogut gaudir de dos concertes d’U2 (l’un l’obertura de la gira al Camp Nou i el segon a Chórzow, Polònia) i puc assegurar que l’energia que desprenen els Coldplay igual o superior a la d’U2 (serà l’edat?), això si, en l’apartat tècnic encara han d’aprendre dels grans.

Nota: 10 (grup), 0 (tècnics de so)
Videos: al facebook
Setlist

Anuncis




Al mercat de Sant Antoni (Manel – La gent normal)

18 04 2009

Davant la sorpresa i la indiferència d’alguns (no saben el que es perden), els Manel es van posar a tocar la versió del tema de Pulp – Common People enmig del Mercat de Sant Antoni de Barcelona, tema que va camí de convertir-se en un dels seus clàssics, sí es que se li pot dir clàssic a una cançó d’un grup que fa a penes un any que volta tocant per aquí.

Aquí la perla, amb comentaris de les senyores que estaven fent la compra inclosos:

I és que els Manel tornaran a Barcelona el 22 de maig a la Sala Apolo en el marc del 20è Festival de la Guitarra, on entre d’altres actuaran Amaral, Roger Mas, Joan Miquel Oliver i el seu ‘Bombón Mallorquín’, Love Of Lesbian presentant el seu nou disc, Iván Ferreiro o Manos de Topo.

I per acabar un d’aquests bombons en solitari de Joan Miquel Oliver, compositor, guitarrista i ideòleg d’Antònia Font i una de les noves cançons de Love Of Lesbian en forma de vídeoclip:

Joan Miquel Oliver – Final Feliç
Love Of Lesbian – Club de fans de John Boy





Franz Ferdinand, “more dance than rock”

29 11 2008

A favor:
1. Franz Ferdinand
2. Rock
3. Dance
4. L’ambient

En contra:
1. Molt curt!!

franz-ferdinand-24-11-2008-espai-movistar

Ja m’he tret l’espina que tenia clavada per haver-me perdut un concert seu per emparrat. 🙂 Dilluns van venir a presentar el seu proper disc a Barcelona, a l’Espai Movistar (que desapareixerà ben aviat per cert, una llastima perquè està força bé com a sala de concerts).

Ja amb el públic a la butxaca des de la primera cançó, una posada en escena simple però efectiva i un directe impecable, van saber mantenir l’ambient del concert intercalant temes nous com Ulysses, Bite Hard o Turn It On, amb els seus hits de sempre, Jaqueline, 40 ft, Take Me Out…, evitant així la saturació (i moltes vegades desconeixement) de cançons noves. I per acabar un bis de quatre cançons, amb This Fire d’acomiadament, per deixar-nos amb bon gust de boca i els braços cansats.

Després de 3 anys sense novetats, sembla que l’espera ha valgut la pena. El seu nou material sona ara més dance que el You Could Have It So Much Better, recuperant més el sintetitzador i l’estil tan propi i característic del seu primer àlbum.

L’única pega? Que hagi durat tan poc, a penes 1h i quart. Temps escàs per un grup que ens pot fer gaudir de la seva música durant força més estona (almenys a mi :P).

Uns quants vídeos del concert:
Do You Want To
The Dark Of The Matinée
40 ft / Take Me Out
Ulysses
This Fire




Demà concert: Franz Ferdinand

23 11 2008

Fins l’any que vé no surt el nou àlbum, però demà el presentaran a Barcelona.

Editat:

Tret de la pàgina de l’event a last.fm, set list de fa uns dies a Milà i Varsòvia:
Milà: Bite Hard | Do You Want To | Turn It On | The Dark Of The Matinée | Michael | Katherine Kiss Me | 40 ft | Walk Away | Take Me Out | Ulysses | What She Came For (bis) Jacqueline | The Fallen | Outsiders | This Fire

Varsòvia: Bite Hard | Do You Want To | Matinée | Walk Away | No You Girls Never Know | 40’ | Turn It On | Take Me Out | Ulysses | What She Came For | Michael (bis) Jacqueline | The Fallen | Outsiders | This Fire

Un avanç del single Ulysses:





Rock Werchter 2008 – Dag 1

16 07 2008

biertje en hamburger 4 the road

En Bruselas llueve más de 200 días al año, y, como no, el primer día de festival tenía que ser uno de ellos. Y no fue la típica lluvia fina cojonera belga, no… sino un chaparrón de los buenos. ¿Qué clase de festival iba a ser sin barro dónde enguarrarse? 😛

De todas formas esto no impidió que disfrutaramos de los conciertos. Unas birras de camino y al entrar nos hicieron olvidar enseguida el mal día que hacía y nos pusieron a tono para escuchar a Lenny Kravitz. No es que sea un fan suyo pero reconocí casi todas las canciones que interpretó, así que supongo que hizo un repaso de todos sus clásicos (Are you Gonna Go My Way, California, I’ll Be Waiting, etc.). Buena música para pasar el rato y comentar lo mucho que le gusta al cantante molarse a si mismo y las féminas presentes entre el público jejeje.

La siguiente parada fue en el escenario “pequeño”: una carpa gigante y una explanada con un chirimbolo humeante con luces. Ahí estubimos haciendo tiempo para ir a ver a R.E.M. más tarde en el escenario principal, mientras disfrutabamos de Soulwax. Un grupo de electro-rock local, de Gante, formado por los hermanos Dewaele, los mismos que forman 2 Many DJs o Samantha Fu. Aquí ya pudimos ver lo loc@s que se ponen los belgas (sobretodo los flamencos) cuando les ponen algo de música electrónica. En cuanto terminó la sesión de remixes de Soulwax fuimos a coger un buen sitio para ver los siguientes conciertos: R.E.M. y Chemical Brothers.

R.E.M. es un grupo ya acostumbrado a conciertos de masas y no defraudaron en absoluto. La escenografía, para decirlo simple, estaba muy currada. Dos pantallas gigantes en vertical a los lados y una en horizontal en el centro a base de puntos justo detrás del grupo, donde iban combinanado en directo primeros planos de la banda, y sobretodo de Michael Stipe, filtrados de distintas formas, hacían que te sumergieras en el concierto como si de un videoclip se tratara. Se notaba la mano de Stipe en todo ello, muy currado. En cuanto a la música hicieron un repaso de su último disco Accelerate salteado con unos cuantos de sus clásicos: What’s The Frequency Kenneth?, Man On The Moon (video), Losing My Religion… Un gustazo corear sus letras surrealistas junto a decenas de miles de personas. Para mi, uno de los mejores conciertos de todo el Rock Werchter.

Y para terminar la noche: The Chemical Brothers. Música electrónica a saco, videoproyecciones y lasers para dar ambiente (ni que hicieran falta con esos pedazo bajos que hacían temblar el aire jeje). No faltaron Let Forever Be, Hey Girl, Hey Boy, Get Yourself High o Push The Button, solo heché de menos Star Guitar, que con todo el montaje que habían preparado habría sido espectacular.

Y sacando el coche de un barrizal impresionante y siguiendo intermitentemente las indicaciones de la culebrilla (nuestro GPS) para llegar a casa, terminó el primer día de festival. 😀

» Missed gigs: Vampire Weekend, Counting Crows, Mika, (2 Many DJs) «

Fotos: Rubén
Videos: moi




Indie·Pendent – 4a ronda

11 07 2008

Des de dimarts passat que intento publicar la crònica de l’última ronda de l’Indie·Pendent, però un servidor se n’ha anat al festival Rock Werchter i no ha tingut temps, literalment, d’acabar-la, així que ho ventilo ràpid:

Fa uns dies, després de vàries cancel·lacions es va fer la 4a ronda del concurs. El fet que és fes en dimarts i que ja hi hagi gent que ha començat les vacances es va notar en el públic: erem molt poquets, però fidels.

Finalment només van participar 3 dels 4 grups previstos.

  • White trousers 4 the summer: estil post-punk i un so molt cuidat. No em va caldre acostumar l’oïda per a que m’agradessin des de bon principi. Una guitarra i bateria contundents, acompanyaven . Podeu trobar cançons completes per descarregar al seu espai a lastfm.
  • Malacara: originals com a mínim. Base rítmica pregravada i un bateria que es dedicava a destrossar (sí, va acabar tirant-la per l’escenari) la mitja bateria que tenia amb les baquetes.
  • Happy Band of Japan: els guanyadors de la nit. A diferència d’altres grups, han sabut provar coses diferents i obtindre un molt bon resultat, només criticar alguns canvis en les cançons em van semblar una mica bruscs.

Al cap de dos dies es va celebrar la finalíssima, a la sala [2] de l’Apolo, a la que no vaig poder assistir. Els guanyadors: Le Grant.

Posts de les rondes passades: 2, 3, 1-final (Walking with a stranger).





Indie·Pendent – 3a ronda

13 06 2008

Des que he acabat l’últim examen de la carrera que estic molt gos i no hi ha hagut ganes d’escriure, així que us enllaço el comentari de la 3a ronda de l’Indie·Pendent que ha fet la Sara. 😛

Bàsicament d’acord amb ella: tres grups molt diferents i sorprenents (no era un concurs d’indie?, clar que es pot considerar indie qualsevol música feta de forma amateur i sense suport d’una discogràfica…). El millor l’últim, només pels ànims i dedicació que hi posaven es mereixien el vot.

Aviam que ens depara l’edició d’aquest dissabte (’bout 22h). La llista de grups: